RECITACIÓ I TAULA RODONA

El segon dijous després que comencessin les recitacions i les taules rodones em va tocar a mi fer les dues coses. Primerament vaig escollir un poema sobre Miquel Martí i Pol i després vaig defensar els meus arguments sobre el tema de l’avortament. Però anem per parts.

La recitació era una cosa que jo temia bastant, ja que no sabia ben bé quin autor escollir ni quin poema exposar. Pensant en un poeta català conegut em vaig anar un curs enrere, a quan jo feia segon de batxillerat. Recordo que la meva tutora, que a la vegada era la meva professora de català i de literatura catalana ens parlava molt sobre un autor que a ella li agradava molt i amb el qual es sentia molt identificada: Miquel Martí i Pol. Ens va explicar que el coneixia personalment i que de vegades s’intercanviaven cartes, i molt sovint ens llegia poemes seus amb molta emoció a cada paraula que deia. Buscant per Internet algun poema d’aquest home vaig trobar diversos que la meva tutora m’havia llegit; em va costar molt decantar-me per algun, o bé perquè eren molt llargs o molt curts, o perquè no els entenia, o perquè simplement no m’agradaven. Finalment vaig provar sort amb un que ja l’havia sentit i el qual m’havia cridat l’atenció. El poema parla sobre la valentia i la força al moment d’abordar una situació complicada, de demostrar que la rendició no entra dintre dels seus plans, que ell està encara aquí. El seu títol és Un dia qualsevol.

Centrant-nos en la meva recitació, crec que em va sortir força bé, a no ser per un momentet que em vaig quedar en blanc i vaig haver de mirar el paper per a veure que hi posava. Referint-nos a les pautes que se’ns van donar per a fer la nostra pròpia autoavaluació, hi ha algunes que vaig complir i unes altres que no exactament. Per exemple, una de les que més em va costar de dur a terme va ser la de la gesticulació, ja que sóc propens a despistar-me si gesticulo i parlo de memòria a la vegada. Per això crec que és una de les coses que he de practicar dia a dia, perquè dóna un millor efecte i una millor sensació al públic que t’està veient i escoltant. Però tampoc es tracta de gesticular per gesticular, sinó de fer-ho correctament i compaginant-lo adequadament amb les paraules que vagi dient. I ja que he parlat sobre un dels meus punts dèbils, ara parlaré sobre un dels meus punts forts, que segons jo crec és la veu. Estic acostumat a que molts cops pel telèfon la gent em confongui amb el meu pare, ja que segons ells tinc una veu bastant greu. I sincerament jo m’ho crec, perquè veig vídeos de quan era més jove i tenia una veu més aguda, i com amb el pas dels anys se m’ha anat fent més forta. A l’hora de parlar en públic pot ser s’aguditza una mica, però ve donat per la por o la inseguretat que la situació em pot oferir, igual que passa amb la seva tremolor, que aquest és un tema que ja tinc pràcticament superat.

Deixant la recitació de banda, justament després de finalitzar el meu poema inauguràrem la sessió de taules rodones d’aquell dia, i precisament era al meu grup a qui li tocava posar-se a parlar sobre un tema que ens semblava interessant a tots els membres: l’avortament. Els meus companys eren: la Sònia Fernández, l’Anna Díaz, el Javier Giráldez, el Jónatan Crivillés, l’Abel Turrillo i jo, el Javier Piorno. El tema l’escollírem un dia que estàvem parlant entre els sis, i després de que apareguessin unes quantes opcions, ens vam declinar per aquesta. Ens sembla una cosa bastant interessant per a exposar davant de joves, així que després de repartir-nos els papers que jugaríem cadascú ens vam posar mans a la feina. A mi em va tocar representar a un pare d’una noia que quan ella era adolescent va avortar sense que jo m’assabentés, i que ara, amb vint-i-dos anys era mare d’una nena. Jo exposava les meves opinions, contrastant algunes idees amb dades que havia trobat a Internet i que m’havien ajudat a documentar-me millor sobre el tema. Després de que acabéssim els sis de parlar s’obria el torn de preguntes cap al públic que havia estat present a la sessió.

Durant quatre sessions hem estat exposant a classe les nostres recitacions i les nostres taules rodones, escoltant els poemes que els companys exposaven i com als grups es defenia el paper que els hi havia tocat a cada membre. Lo més curiós de les recitacions era que hi havia una persona de la classe que et gravava mentre tu exposaves, i així et podies veure com ho havies fet i si se t’havien notat molt els nervis.

No sé exactament quant de temps va durar, però el que si que sé és que me’n vaig anar amb un bon gust de boca cap a casa aquell dia. A més, la taula rodona no ens va costar gens preparar-la, va ser una cosa ràpida. Igual que va passar amb la recitació, aprendre-me-la va ser lo de menys, lo que més em va costar va ser trobar el poema. Crec que el fet de dir un poema a tota la classe ajuda a anar agafant més confiança i seguretat en tu mateix, en veure que la majoria s’equivoca, s‘entrebanca o bé que es que da en blanc en alguna ocasió. Jo, personalment, li tenia una mica de pànic a la recitació, però un cop vaig començar a parlar i vaig anar agafant ritme em vaig anar sentint més còmode a la vegada. A més, això no és com les taules rodones o el territori que estàs en grup i depèn de la feina que fem tots, sinó que aquí és cosa teva i t’has d’apanyar com sigui per a que et surti bé.